El Reial decret 666/2023, de 18 de juliol, regula la distribució, prescripció, dispensació i ús de medicaments veterinaris a Espanya, complementant el Reglament (UE) 2019/6 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de desembre de 2018, amb el pretext de combatre la resistència als antimicrobians. Tot i això, el seu enfocament prioritza la indústria i, en cap cas, el benestar real dels animals, en quant limita l’ús d’antibiòtics, però no aborda el problema d’arrel: les condicions d’explotació a la ramaderia industrial que fan que els animals es posin malalts de manera sistemàtica.
》Breu anàlisi crítica des de La Perspectiva d’Espècie®.
• Ramaderia: Aquest decret s’emmarca en l’estratègia de la UE per reduir l’ús d’antibiòtics en animals, però ignora la causa real del problema: la seva explotació. Els animals malviuen amuntegats, sense accés a llum natural, amb alts nivells d’estrès i malalties derivades de les condicions de vida antinaturals. L’ús massiu d’antibiòtics no és per curar-los, sinó per mantenir-los amb vida prou temps per ser explotats i portar-los a l’escorxador. Limitar aquests fàrmacs només agreujarà el patiment, ja que continuaran exposats a infeccions sense rebre cap tractament. No oblidem que, els grangers són els seus botxins no els seus cuidadors.
• Animals considerats domèstics de companyia: La restricció de medicaments veterinaris podria generar un problema greu a l’accés a tractaments essencials. La burocratització del procés i l’encariment d’alguns fàrmacs poden posar en perill la vida dels malalts o amb condicions cròniques que requereixen medicació, per tant, perjudica directament els que depenen d’aquests tractaments.
Aquest decret posa en risc l’accés a tractaments mèdics i reflecteix una manca de sensibilitat cap a ells, els seus familiars i professionals. Si realment es volgués protegir els animals i combatre la resistència antimicrobiana, la solució seria abolir l’explotació animal. Mentre els animals continuïn tractant-se com a recursos i no com a individus amb drets, aquestes regulacions continuaran perpetuant el seu patiment.
Ahir, vaig acompanyar als portaveus de la CAC a documentar el correbous de Cardona. Sí, de Correbous no només se’n fan a les Terres de l’Ebre. La CAC fa 7 anys que els documenta arreu de Catalunya i que en crea contingut de valor, també fa lobbi al Parlament per aconseguir l’abolició d’aquesta pràctica anacrònica i cruel que representa una excepció a la llei.
Com a activista, directora de la ONG Nova Eucaria i lobbista en cap de la Taula Animalista de Catalunya, ahir, des del balcó de l’Ajuntament, vaig poder veure com de patètic i vergonyós és que un poble tingui la necessitat d’usar vedells (vaquetes i bous) per gaudir de la seva festa popular. Ells diuen, inclòs l’alcalde, que a Cardona respecten i no es maltracten els animals. D’això se’n diu ignorància intencionada. Totes les vaquetes i bous d’ahir van patir maltractament. Maltractament no és només quan veiem sang o quan algú li fot un cop de peu o amb un pal, maltractament és que et criin amb aquest objectiu i un pic hagis servit als teus explotadors, acabis a l’escorxador. Maltractament és patir por, pànic, estrés, angoixa i et facis mal dels cops i d’altres conseqüències del teu estat psíquic davant l’assetjament d’un grup d’humans que només t’atossiguen i humilien. Què racional tot plegat, oi?
Apel·lar a la legalitat, però també a l’ètica, és la base d’una societat equilibrada i sana, i a Catalunya ni som millor ni som més avançats respecte a cap altra comunitat; l’espectacle d’ahir ho confirma. Esgarrifa com el públic -ple d’homes i de dones amb nenes i nens ben petits- criden i s’emocionen quan un torero humilia i esgota a un nadó. Patètic? Molt.
El Parlament fa anys que viu de l’abolició de les curses de braus, i algunes Fundacions també, impedint així que puguem assolir més avenços. Quan parlem de drets no parlem de demanar favors, els governants s’han de posar les piles perquè són vergonyoses les seves incompetències i la seva desídia.
Personalment, després de més de 19 anys, m’he cansat de ser políticament correcta. Seguiré fent lobbi, però amb segons qui, no serà tan agradable com fins ara, perquè sou dropos, mentiders i jugueu amb la feina i el temps dels activistes, d’això se’n diu menysteniment, i de fer això també en sé. Però el pitjor menysteniment és el que dediqueu a la vida en general, us és igual que hi hagin tants animals patint, és més, prevariqueu contínuament i us penseu que sou intocables, però recordeu, aquella persona amb principis ferms no és rendeix i sempre anirà fins al final.
ANEM A JUDICI! ELS RESPONSABLES DE L’ÚLTIMA LLAR ALS TRIBUNALS, PER FI SERAN JUTJATS!
Gràcies a la persistència amb la que porto batallant sense descans des fa 12 anys (ja he traslladat moltes vegades que és el cas de la meva vida), gràcies a la meva còmplice per a qui aquest cas és més que important, i al suport i treball de tots i totes les testimonis, els criminals d’aquesta empresa s’asseuran a la banqueta dels acusats!
Així mateix, també vull agrair la feina als advocats participants, i al Fiscal per avalar la nostra investigació, un fet del tot rellevant.
Aquest cas no serà devorat per egos, no ho permetré, com deia és el cas de la meva vida, que m’ha suposat emmalaltir i arruinar-me, patir d’insomni i viure amb impotència i frustració constant, però sobretot, perquè són moltes vides arrabassades durant anys de forma impune i amb la complicitat de les administracions catalanes, fet que ha impedit avançar més ràpid. Però no comptàven amb que tenim proves sòlides, fruit d’un treball d’investigació continu, de la nostra perseverança i determinació, d’una feinada que mai serà valorada, però que no em preocupa, perquè l’únic objectiu és fer justícia per tots els animals als qui malauradament no podrem retornar-los la vida.
No sé com acabarà tot això, perquè no depèn exclusivament de nosaltres, però al judici no vacil·larem, tal i com no ho hem fet en la fase d’instrucció, en el treball d’investigació, en cada acció amb les administracions, amb el jutjat… no ha estat gens fàcil, però lluitarem fins al final.
Després de tants anys perdurant i esquivant les conseqüències, de l’inexistent implicació i compromís de molts, avui he rebut una de les comunicacions més esperades i importants per a mi.
Això d’avui és més que significatiu, precisament per tantes vides perdudes i per les que podem salvar, perquè els culpables han de rebre la seva condemna més que merescuda, perquè suposaria un precedent.
Tanmateix, quantes administracions cauran amb aquest cas per còmplices directes… No patiu que tot arriba, ja ho heu vist, la vostra prepotència i el menystenir-me ha suposat que us trobeu en una situació crítica.
“Mujeres, despertad. Reconoced vuestros derechos. ¿Cuándo dejaréis de estar ciegas? ¿Qué ventajas habéis obtenido de la Revolución?”. Quien escribía esto, probablemente, ni salía en tus libros de historia. Se llamaba Olympe de Gouges.
Qui em coneix sap que sóc feminista i abolicionista, perquè entenc que són dues postures que van entrelligades.
Avui és 8 de març i toca reinvindicar una lluita que, encara ara, té la necessitat de mantenir una data assenyalada per visibilitzar una gran discriminació i injustícia.
Encara ara, hem de lluitar contra el sostre de vidre i la remuneració igualitària, encara ara hem de lluitar perquè no facin invisible una violència específica que sí existeix, perquè qui la somet considera que som éssers inferiors, i sí, se’ns viola, se’ns pega i se’ns mata pel sol fet de ser dones. Un delicte que recull com agreujant el codi penal.
Encara ara, dins de l’assistència sanitària no disposem d’atenció que cobreixin les nostres necessitats, existents sí, per motius biològics que ningú podrà esborrar. I això ho dic, perquè ara, hi ha qui pensa i verbalitza a l’esfera pública, que les dones som unes privilegiades per haver nascut dones i, per tant, s’ha de disbuixar el gènere, però només el femení. Una vegada més, els homes ens volen oprimir, en aquest cas, perquè volen disposar dels nostres drets, anul·lant la nostra existència.
Dones, meravelloses i valentes, reinvidiquem els nostres drets més que mai, recordem la vaga i les morts de les treballadores a les fàbriques tèxtils que van tenir lloc al 1857, fet que va provocar que avui, 8 de març, sigui el Dia Internacional de la Dona. No podem oblidar, sempre hem de tenir present les seves vides i la seva lluita, perquè també és la nostra.
Així que, dones, per elles i per nosaltres, toca lluitar!
Quizás es la entrada de mi blog más personal, o quizás no, pero es un texto lleno de palabras sinceras que expresan vivencias, realidades que no gusta escribir o publicar, pero que yo, precisamente, por ser quien soy, no puedo callar o formar parte de quien lo esconde.
Soy activista y experta en derecho animal, y esta afirmación la avalan mis diecisiete años de experiencia -con mis resultados y errores-, y los testimonios de aquellas personas a las que he formado y/o asesorado, que cuando ponen en práctica los conocimientos adquiridos, lo saben valorar porque realmente quieren aprender para mejorar su habilidades en su activismo diario. Para mí, son dos factores esenciales para poder definirme como experta en esta materia. No tienes porque coincidir, pero que sea fundamentado, lo digo por ti, no por mí, ya que actualmente he aprendido a ser yo misma sin que me afecte la proyección, porque esta proyección la habían creado otras personas que ni me conocen, ni conocen mi trabajo dentro del activismo, pero que tienen algo en común, quererme difamar y hundir porque sus intereses se ven afectados, y es por ese único motivo que permanecen incrustadas en esta lucha tan ardua. Así que me da igual esa proyección falsa, porque cuando haces activismo (el de verdad, no el postureo que inunda las redes sociales) sabes que importa de verdad y que es lo que sobra;sobre que debe preocuparte y que no, y aquello que me preocupa que quiero compartir -por si sirve a alguna persona activista-, es una realidad propia: quedarme con cero ingresos por haber invertido todos mis ahorros en mi proyecto activista, el perder literalmente la salud, perder tiempo de vida y perderte a ti misma, porque poca gente sabrá ver la persona y solo verá a la activista. (En estas últimas líneas he usado el femenino porque hablo de mí y por ende me dirijo a las mujeres activistas, pero en ningún momento ignoro a los hombres que hacen activismo, y que hayan sufrido o estén sufriendo una situación similar). Aclarado esto, sigo. Mi tiempo -el recurso que para mí tiene más valor-, lo dedico en ser quien soy, en trabajar en una línea clara de activismo que representa mis valores, que es el abolicionismo.
Si miro atrás de poco me arrepiento, porque también he decidido hacer un trabajo personal que me ha llevado a entender cada paso como un aprendizaje -para bien y para mal-, aunque sí es cierto que hubiera preferido no haber sido miembro de Libera!, siendo su representante en el Camp de Tarragona (tardé tiempo en desprenderme porque tenía procesos abiertos a nivel judicial a su nombre), porque aquellas personas que creí que eran compañeros de lucha, han resultado ser maquiavélicos, que dañan a quienes avanzamos en la lucha obteniendo resultados para los animales, los auténticos sujetos de esta lucha, y que se han convertido en uno de los peores enemigos que tienen los animales, por lo que, precisamente, entre otras variables, es por eso que los avances son tan lentos, porque las Fundaciones a las que muchas personas inyectan grandes cantidades económicas, tienen cuatro dedicaciones para sus asalariados: difamar como ya he explicado, posturear sus miserables egos, mentir prefabricando logros ficticios, y defender sus intereses económicos para vivir muy bien. Hey, y absteneros a difamarme de nuevo por publicar en mi espacio virtual la verdad, porque solo perderéis el tiempo, ya que no me afectan ni me ocupan tiempo vuestros troles enviados a proferir comentarios tóxicos. Hay algo muy práctico en rrss, se llama bloquear. Lo recomiendo. No les dediquéis el menor segundo de vuestra vida.
Esta trayectoria y experiencia me ha llevado a conocerme mejor, pero sobre todo a darme cuenta que hace años que no me cuido, que a la única persona que había olvidado completamente era a mí misma, hecho que voy cambiando, por lo que ya no me siento mal por dedicarme tiempo y dedicárselo a los míos, ya que me acompaña algo que hace años que no sentía: la motivación. Ésta me permite ser más creativa en el activismo, trabajar mejor sin obligarme a estar activa al 100% en rrss, porque mi tiempo, de nuevo, lo dedico en ser útil para mis defendidos y para mí, un activismo donde Nova Eucària encaja a la perfección, porque su equipo humano es maravilloso; trabajamos desde el respeto, y donde no llega uno el otro lo suple, siendo así lo que garantiza que un proyecto no sea un fraude o algo que pronto no significará nada. No eres quien más “likes” tienes, eres quien más resultados obtienes, y esa es la única proyección que realmente me importa y tiene valor para mí.
Por otro lado, me resulta inspirador y motivador haber emprendido y creado mi propia marca, una marca que define mis valores y que encaja en un modelo de negocio que me permite mantenerme, seguir actuando para el bien de los animales y el planeta, y con un nuevo ingrediente, poder vender salud y bienestar a las personas humanas. Aquí también he tenido que escuchar comentarios del tipo, ¿ahora?, ¿ya te lo has pensado bien?, ¿sabes qué es muy complicado, no?, blablabla… y mi respuesta es la misma: cuando yo decido implicarme en un proyecto, lo hago al 120%, el cual he valorado con anterioridad, y aunque el ser emprendedora supone riesgos y miedos, lo que aporta lo supera, y estoy dispuesta a cometer errores, porque quien trabaja los comete, y estoy dispuesta a caminar sola o acompañada, porque lo he hecho antes, porque es mi proyecto y forma parte mí. De nuevo, no tenéis porque coincidir, pero absteneros de aportar vuestras opiniones gratuitas o sin fundamento, solo acepto aquellas opiniones provenientes de las personas que son objetivas y me quieren que son quienes enriquecen y mejoran mi proyecto.
Por cierto, os invito a conocer mi marca “Respect So Free” y a formar parte de ella, un proyecto de cosmética natural, sin tóxicos y vegana, y como no, también a que sigáis mi blog y forméis parte de mi comunidad virtual.
Me despediré con dos mensajes, el importante primero; haced aquello que realmente os haga ser quien sois y no os olvidéis de cuidaros, tampoco de ser amables y respetuosos con aquellas personas que lo merecen, tened espíritu crítico y no os dejéis intoxicar, porque de lo contrario solo dañáis a quien no lo merece, a los animales y a las personas que se dejan la vida por ellos. El segundo es para los troles vestidos con corbata o aquellos cobardes que se esconden detrás de un ordenador: debéis saber que ocupáis un espacio en la Tierra poco merecido, nada aportáis, y espero que quienes sí lo hacen os anulen pronto tal y como he hecho yo.
🌐♀️🐷 El mundo que quiero crear es feminista y vegano, porque quiero crear un mundo justo.
Cuando comes animales estas tomando una decisión política, porque supone:
𓃟 la matanza de millones de animales nohumanos. ☠︎︎ la destrucción del planeta. ⚠︎ el elevado gasto público destinado a una industria obsoleta, cruel e injusta.
👉 Por lo que nunca comer animales es una decisión personal que deba ser respetada. Asume las consecuencias de tus decisiones, reflexiona y elige que mundo quieres crear.
Aquest matí, com a directora de Nova Eucària i lobbista de la Taula Animalista de Catalunya, he acompanyat als activistes de la CACC per documentar l’acte ramader de «passejar un manset» a la població de Santa Bàrbara (Terres de l’Ebre). La intenció d’aquest treball d’investigació era protegir al bou i documentar les possibles vulneracions de la Llei 34/2010, de l’1 d’octubre, de regulació de les festes tradicionals amb bous. Finalment no han realitzat cap activitat que pugui ser considerada una modalitat recollida a l’articulat de la llei esmentada, pel que els taurins han sapigut com fer-s’ho per usar i sotmetre a humiliació pública i estrés a un animal noble i innocent, fet que denunciarem al Govern de la Generalitat i a altres instàncies superiors per garantir el seu recorregut.
Les nostres denúncies (als tribunals) i el que assenyalem públicament, forcen canvis de gestions públiques. Aviat passarà amb els coloms i els gats al Camp de Tarragona.
Posem per cas el primer d’aquests canvis provocats, una prova pilot pel control ètic inclosa a la licitació de captura i extermini de coloms, tan de Reus com de Tarragona, ara bé, amb un redactat sense definir-ne els criteris, perquè ni en saben ni mostren cap tipus d’interès. En el cas dels gats de Tarragona, l’Ajuntament destinarà la quantitat màxima legal (15.000€) per fer una contractació directa, sense haver avaluat la partida econòmica necessària ni la necessitat de la implicació de professionals que gestionin el pla poblacional/sanitari dels gats de colònia i respectin i considerin a les persones cuidadores de les colònies.
Les males gestions resulten ser el mateix que no haver gestionat. Els càrrecs electes i tècnics actuals no són humils i no valoren la tasca d’assessorament professional de protecció i dret animal, fet que també propicien organitzacions que es fan dir professionals pel sol fet de disposar d’un sou que aconsegueixen de les quotes de socis/es i de les administracions, pel que, de gratis res, això ho diuen per a desacreditar a qui fem que els honoraris del servei prestat l’assumeixi la persona o institució sol·licitant.
Mentre això perduri, les administracions no donaran valor a la nostra tasca ni el nostre temps i coneixements i, en conseqüència, seguiran atenent les polítiques públiques de protecció animal de forma residual i com si fossin «una cosa nostra» o una dèria, en lloc d’una obligació competencial, ètica i legal.
Vosaltres mateixos/es, però estaria bé que, d’entrada, qui dieu defensar-los (voluntariat i activistes) donessiu el vostre suport a aquesta tasca que aconseguirà dignificar el vostre voluntariat i, sobretot, salvarà moltes vides.
Ens trobem amb una forma de fer habitual i normalitzada que ha creat una certesa fictícia al voltant de les aus urbanes, però la veritat, sobretot pel que fa als coloms, és que són aus silvestres que tanmateix no poden ser considerades «plaga» directament pels ajuntaments, ja que la definició de «plaga» no està consensuada, així com que els mètodes d’extermini no selectius per matar coloms no són legals.
Sovint escoltem que una espècie concreta es considerada una «plaga», i aquesta afirmació sembla ser que protegeix a les administracions que volen exterminar a tot animal no-humà que remena cua, ales o antenes dins el medi construït dels municipis. Però la realitat és que, una vegada més, les administracions i, en conseqüència els/les nostres governants, estan vulnerant la Llei.
És interessant fer un anàlisi sobre com una asseveració d’aquestes dimensions es converteix fàcilment en un axioma que tothom assumeix i no considera refutar-lo. Això succeeix sempre que parlem de pràctiques -que en són moltes- vinculades amb els animals no-humans. En relació amb això, intentaré desmuntar de forma argumentada allò estès que “són plagues segons la Llei”, frase lapidària que acompanya sempre els coloms.
És cert que podem classificar-los com a «animals urbans», però rau només pel sol fet que viuen als nuclis urbans, per tant, en realitat només estem definint el seu àmbit territorial habitual. Si fem una lectura conscienciada de les diferents normatives vigents, ens trobem que els coloms són definits de moltes maneres, i que cadascuna d’aquestes definicions va lligada a crear la possibilitat d’exterminar-los impunement. Doncs bé, la veritat n’és una, i és que els coloms són animals no-humans i són aus silvestres, però que degut a la realitat urbana, presenten una certa condició d’amansiment.
Dins d’aquesta lectura legislativa veurem que ni al DL 2/2008, ni a la Llei 33/2015, ni a la Directiva 2009/147/CE del Parlament Europeu i del Consell relativa a la conservació de les aus silvestres, hi consta en el seu articulat que els coloms -en concret la columba lívia– sigui una plaga. I això és així, perquè la realitat és que el concepte de «plaga» no està consensuat i no pot ser vinculat de forma directa a cap espècie. És més, segons la definició més acceptada, els humans som una plaga, perquè hi ha sobre-població i som l’espècie més perjudicial i nociva de la Terra. Ara bé, si deixem de banda els informes no contrastats, no existeix cap estudi científic que determini que els coloms siguin nocius, pel que ens hem de fer un parell de preguntes. La primera és saber quantes persones humanes han estat contagiades per coloms. La segona és saber quants informes mèdics ho corroboren. És aquí on podem extreure una nova asserció: els coloms no suposen un problema per a la salut pública. La sobre-població de coloms concentrada pot suposar un problema principalment per a ells mateixos i, en segon lloc, les seves defecacions deterioren béns immobles. Doncs bé, la solució per trobar l’equilibri dins les ciutats basat en la convivència no n’és cap d’altre que l’aplicació de la gestió pública ètica, és a dir, dur a terme el control poblacional i sanitari mitjançant la “nircarbazina”, un mètode eficaç, selectiu, legal, ètic i respectuós.
Quan algú qualifica de «plaga», ho fa a consciència, sobretot les administracions ho fan per provocar rebuig i aconseguir que la ciutadania ho accepti sense qüestionar-se que les pràctiques d’extermini siguin cruentes, injustes i il·legals. Il·legals perquè la captura massiva és un mètode no selectiu, pràctica que suposa la vulneració de la Llei 33/2015 i la Directiva europea 2099/147/CE.
També hem de considerar que en el cas de Catalunya, el DL 2/2008 resa que «els animals són éssers vius dotats de sensibilitat física i psíquica, i també de moviment voluntari, els quals han de rebre el tracte que, atenent bàsicament les necessitats etològiques, en procuri el benestar», i els coloms, tal i com he dit al començament, són animals, per tant, capturar-los i deixar-los morir per asfixia o inanició a les gàbies o bé gasificar-los no respecta l’objecte d’aquesta Llei, per tant, ens trobem amb una altra vulneració legal i ètica.
Fa temps que vaig decidir combatre la prevaricació i la violència especista institucional, denunciant a totes les administracions que vulneren la Llei, perquè toca desmuntar aquesta estructura solidificada i que sembla impenetrable. Urgeix canviar aquest relat fictici i extens que les administracions han construït per poder matar impunement. Serà així com també podrem salvar moltes vides.
La forma més pandèmica de violència en el món és l’especista, seguida per la de gènere, la racial i la de classe.
La resposta a aquesta violència, per tal de vindicar o reconquerir drets civils o salvar vides, se’n diu autodefensa. No equipareu actes ni conductes, no parleu de pacifisme, perquè en aquest món la pau no existeix, i molt menys pels animals no-humans.
Dues víctimes de l’esclavatge i la cosificació. Ota Benga, va ser exhibit juntament amb un orangutan a la Societat Zoològica de Nova York. (Library of Congress).
L'Ataràxia 