Hace muchos años que soy activista abolicionista, tres que me dedico a esto de forma profesional. A lo largo de esta trayectoria he aprendido mucho sobre esta lucha, lo que significa, las formas y las estrategias que se han de trazar para alcanzar resultados; hablo de resultados reales y perdurables en el tiempo. Dentro de mi activismo he realizado trabajo de investigación, sobre todo en perreras, y mucha acción legal; sí, he dicho acción legal, porque hace 16 años que literalmente lucho denunciando toda forma de maltrato animal dentro y fuera de los tribunales, lo que me ha encaminado a estudiar la carrera de Derecho, con la intención de poder dotarme de las herramientas necesarias para proteger, con más garantías, a mis defendidos: los animales no-humanos.

Llevo muchos años batallando en los tribunales, y esto ha hecho que detectara las carencias de su funcionamiento, por lo que he podido ser consciente de varios hechos; vamos a por el primero, y es que debido a que un abogado se haga llamar «experto en derecho animal» o «animalista», no quiere decir que sea realmente un experto en derecho animal; me explicaré: para afirmar que eres experto en una especialidad del derecho, -pongamos por caso que eres penalista o experto en derecho penal-, significa que, de mínimo, tu dedicación profesional a esta materia es de un 80-85%, sin embargo, muchos de estos letrados nunca han hecho activismo y les falta la visión estratégica, ésta que confiere la capacidad interpretativa con la que nos dota esta experiencia, porque también debemos considerar que, en la carrera, el derecho animal no se estudia. Pues bien, yo dedico el 100% de mi activismo profesional a la protección y al derecho animal, por lo que soy experta aunque no son, todavía, jurista. Soy una futura jurista, y es aquí donde empieza todo; dicen que mientras estás estudiando, la mente está más activa, sea a la edad que sea, creo que lo puedo confirmar.

Semanas atrás, mientras estudiaba Derecho Constitucional y los Códigos Civiles, entre otras leyes surgidas para poder llevar a cabo cada prueba de la carrera, me detuve un momento y fui consciente de que el derecho animal no trata sólo de asumir que un animal no humano sea un sujeto de derecho, o que al nacer los derechos fundamentales le son arrebatados y que se debe trabajar para reconquistarlos y vindicarlos, sino que existe la urgente necesidad de consolidar e impregnar el ordenamiento jurídico de la perspectiva de especie, un término que he producido y que me encuentro desarrollando mientras me hago acompañar de la adquisición de más conocimientos jurídicos a lo largo de la carrera, a la par que vertiendo mi experiencia como experta por mi activismo profesional.

De ahí me surgió la cuestión sobre un mundo cambiante y unas leyes estáticas; ¿es que las leyes tienen límites? Mi respuesta inmediata fue un «no» contundente, pues claro que no tienen límites, ni interpretativos, ni en la creación de nuevos conceptos, ni en la reformulación del lenguaje empleado, y mucho menos en producir cambios legislativos que correspondan a esta época, causando un verdadero cambio de paradigma.

La perspectiva de especie es una perspectiva que se sostiene, desde un punto de partida, en la no discriminación que constituye la materialización del principio de equidad. La perspectiva de especie es un instrumento técnico, regulado y metódico que podrá ser usado por los juristas abolicionistas, una noción que nos permitirá identificar y abolir los abusos de poder normalizados y permitidos dentro de nuestro ordenamiento jurídico y de los tribunales, aplicando las prohibiciones relativas a estos hechos discriminatorios, abusivos y delictivos que rompen el principio de equidad y el sentido de la justicia, motivo por lo que dentro de mi tarea de dotar de contenido y conseguir establecer el concepto, el principio de equidad adquiere especial relevancia como criterio de interpretación y de decisión, -entre otros aspectos que iré compartiendo y ampliando-, para deconstruir un especismo impuesto a nivel cultural, educativo, histórico y tradicional a nivel social y jurídico. Hablo de la discriminación estructural más aceptada y simplificada por el conjunto de la sociedad.

Dicho esto, el modelo jurídico ha contribuido a la subordinación y cosificación de los animales no humanos, por lo que la perspectiva de especie no significa exclusivamente realizar un análisis, significa definir y contextualizar jurídicamente que (quien) son los animales, identificando las situaciones de discriminación y explotación mediante la introducción de la perspectiva de especie, criterio que obliga a adoptar interpretaciones jurídicas que garanticen la protección y aplicación del derecho animal, una especialidad que reivindico porque sí que existe, es real desde el mismo momento en que las otras especies tienen unos derechos fundamentales que les serán garantizados.

Por último, añadiré que dentro del concepto establezco dos criterios que están incluidos dentro del contenido de este trabajo, y es que los animales no-humanos deben ser considerados «personas jurídicas» (entidad con capacidad para tener derechos) y «víctimas especialmente vulnerables» como es el caso de los niños, precisamente, por su extrema vulnerabilidad, ambos hechos que supondrían la aplicación de penas más que significativas y, sobre todo, que se imposibilite dar continuidad a su esclavitud y a la impunidad de quien comete el delito social más execrable.

Fa molts anys que sóc activista abolicionista, tres que m’hi dedico de forma professional. Al llarg d’aquesta trajectòria he après molt sobre aquesta lluita, el que significa, les formes i les estratègies que s’han de traçar per assolir resultats; parlo de resultats reals i perdurables en el temps. Dins del meu activisme he realitzat treball d’investigació, sobretot en gosseres, i molta acció legal; sí, he dit acció legal, perquè fa 16 anys que literalment lluito denunciant tota forma de maltractament animal dins i fora dels tribunals, fet que m’ha encaminat a estudiar la carrera de Dret, amb la intenció de poder dotar-me de les eines necessàries per protegir, amb més garanties, als meus defensats: els animals no-humans.

Porto molts anys batallant als tribunals, i això ha fet que detectés les mancances del seu funcionament, pel que he pogut ser conscient de diversos fets; anem pel primer, i és que pel fet que un advocat es faci dir “expert en dret animal” o “animalista”, no vol pas dir que sigui realment un expert en dret animal; m’explicaré: per afirmar que ets expert en una especialitat del dret, -posem pel cas que ets penalista o expert en dret penal-, significa que, de mínim, la teva dedicació professional a aquesta matèria és d’un 80-85%, tanmateix, molts d’aquests lletrats mai han fet activisme i els hi falta la visió estratègica, aquesta que confereix la capacitat interpretativa amb la que ens dota aquesta experiència, perquè també hem de considerar que, a la carrera, el dret animal no s’estudia. Doncs bé, jo dedico el 100% del meu activisme professional a la protecció i al dret animal, pel que en sóc experta tot i no ser, encara, jurista. Sóc una futura jurista, i és aquí on comença tot; diuen que mentre estàs estudiant, la ment està més activa, sigui a l’edat que sigui, crec que ho puc confirmar.

Setmanes enrere, mentre estudiava Dret Constitucional i els Codis Civils, entre d’altres lleis sorgides per poder dur a terme cada prova de la carrera, em vaig aturar un moment i vaig ser conscient que el dret animal no tracta només d’assumir que un animal no-humà sigui un subjecte de dret, o que al néixer els drets fonamentals li són arrabassats i que s’ha de treballar per reconquerir-los i vindicar-los, sinó que existeix la urgent necessitat de consolidar i impregnar l’ordenament jurídic de la perspectiva d’espècie, un terme que he produït i que em trobo desenvolupant mentre em faig acompanyar de l’adquisició de més coneixements jurídics al llarg de la carrera, tot abocant la meva experiència com a experta pel meu activisme professional.

D’aquí va sorgir-me la qüestió sobre un món canviant i unes lleis estàtiques; és què les lleis tenen límits? La meva resposta immediata va ser un “no” contundent, i és clar que no tenen límits, ni interpretatius, ni en la creació de nous conceptes, ni en la reformulació del llenguatge emprat, i molt menys en produir canvis legislatius que corresponguin a aquesta època, causant un veritable canvi de paradigma.

La perspectiva d’espècie és una perspectiva que se sosté, des d’un punt de partida, en la no discriminació que constitueix la materialització del principi d’equitat. La perspectiva d’espècie és un instrument tècnic, regulat i metòdic que podrà ser usat pels juristes abolicionistes, una noció que ens permetrà identificar i abolir els abusos de poder normalitzats i permesos dins del nostre ordenament jurídic i dels tribunals, aplicant les prohibicions relatives a aquests fets discriminatoris, abusius i delictius que trenquen el principi d’equitat i el sentit de la justícia.

Motiu pel que dins de la meva tasca de dotar de contingut i aconseguir establir el concepte, el principi d’equitat adquireix especial rellevància com a criteri d’interpretació i de decisió, entre d’altres aspectes que aniré compartint i ampliant, per desconstruir un especisme imposat a nivell cultural, educatiu, històric i tradicional a nivell social i jurídic. La discriminació estructural més acceptada i simplificada pel conjunt de la societat.

Dit això, el model jurídic ha contribuït a la subordinació i cosificació dels animals no-humans, pel que la perspectiva d’espècie no significa exclusivament realitzar un anàlisi, significa definir i contextualitzar jurídicament què (qui) són els animals, identificant les situacions de discriminació i explotació mitjançant la introducció de la perspectiva d’espècie, criteri que obliga a adoptar interpretacions jurídiques que garanteixin la protecció i aplicació del dret animal, una especialitat que reivindico perquè sí que existeix, és real des del mateix moment en que les altres espècies tenen uns drets fonamentals que els han de ser garantits.

Per acabar, afegiré que dins del concepte estableixo dos criteris que estan inclosos dins del contingut d’aquest treball, i és que els animals no-humans han de ser considerats “persones jurídiques” (entitat amb capacitat per tenir drets) i “víctimes especialment vulnerables” com és el cas dels infants, precisament, per la seva extrema vulnerabilitat, ambdós fets que suposarien l’aplicació de penes més que significatives i, sobretot, que s’impossibilités donar continuïtat al seu esclavatge i a la impunitat de qui comet el delicte social més execrable.

Enllaços a premsa:

e-Notícies: https://opinion.e-noticies.es/la-puntita/la-perspectiva-despecie-131031.html

InfoCamp: https://infocamp.cat/opinio/item/38956-la-perspectiva-d-especie

TotLleida: https://totlleida.cat/amp/la-perspectiva-despecie/

CAT: ❌ Matar no és un dret civil tal i com al·lega una minoria poderosa valent-se de ser un lobby potent.

El govern Estatal ha aprovat la caça i la pesca a la fase 1, així ho recull el BOE. Un govern que ha erigit una Direcció general dels drets animals. Algú m’ho explica? perquè matar ni és un dret civil ni és una primera necessitat, és més, són dos activitats que destrueixen la natura i arrabassen drets fonamentals.

Fa pocs dies, el Ministerio de Agricultura, Ganadería y Pesca desvetllava que «se crían anualmente 1.403.834 animales en granjas cinegéticas para la repoblación y se sueltan al monte 2.287.069 animales.», és a dir, els caçadors provoquen «sobrepoblacions» en espais reduïts per poder justificar la seva pràctica durant tot l’any; aquesta pràctica és la de matar els altres animals, i aquesta està legalitzada i avalada per les institucions governamentals; d’això se n’hi diu especisme, i la solució és l’abolició d’aquestes pràctiques junt amb la consideració legal i social dels altres animals com a subjectes de dret.

#DretAnimal #Abolicionisme #JustíciaSocial #Especisme

ESP: ❌ Matar no es un derecho civil tal y como alega una minoría poderosa valiéndose de ser un lobby potente.

El gobierno Estatal ha aprobado la caza y la pesca en la fase 1, así lo recoge el BOE. Un gobierno que ha erigido una Dirección General de los derechos animales. Alguien me lo explica? Porque matar ni es un derecho civil ni es una primera necesidad, es más, son dos actividades que destruyen la naturaleza y arrebatan derechos fundamentales.

Hace pocos días, el Ministerio de Agricultura, Ganadería y Pesca desvelaba que «se crían anualmente 1.403.834 animales en granjas cinegéticas para la repoblación y se sueltan al monte 2.287.069 animales.«, es decir, los cazadores provocan «sobrepoblación» en espacios reducidos para poder justificar su práctica durante todo el año; esta práctica es la de matar a los otros animales, y esta está legalizada y avalada por las instituciones gubernamentales; de esto se le llama especismo, y la solución es la abolición de estas prácticas junto con la consideración legal y social de los otros animales como sujetos de derecho.

Han trigat ben poc des d’alguns mitjans de comunicació en escampar desinformacions especistes sobre el covid-19. Estic parlant de la noticia que ha difós la CCMA aquest migdia sobre la possibilitat que els gats puguin transmetre el coronavirus, només perquè un estudi xinès ho hagi mencionat i que no ha estat avalat per cap altre científic, un informe que s’ha basat en l’experimentació animal, amb l’inoculació del coronavirus d’afectacions humanes a diversos gats; és a dir, que han induït la malaltia als felins que han usat, donant-los la dosi de manera deliberada, pel que no té cap tipus de rigorositat ni equivalència amb la realitat, simplement perquè els mateixos vivisectors confessen que l’experimentació amb animals és un frau, un crim terrible i innecessari que només serveix per beneficiar a les corporacions farmacèutiques a través de la subvenció eterna.

És per això que cal que la societat sàpiga que el coronavirus en gats fa anys que existeix, que és una malaltia infecciosa que es contagia de gat a gat i que en cap moment existeix un factor de zoonosi, senzillament perquè no en compartim els virus; dit encara d’una altra manera: els gats no poden contagiar el seu coronavirus als humans. Tanmateix és necessari saber que existeixen diverses variants de coronavirus; algunes només afecten a animals com ara gats, gossos i porcs, mentre que d’altres són exclusives en humans. D’aquesta manera, un gat amb coronavirus no pot contagiar a un humà perquè compta amb un cep diferent al que pot afectar el nostre organisme.

Aquesta irresponsabilitat periodística fomenta l’alarmisme, l’abandonament d’animals considerats domèstics de companyia i la violència vers la resta d’espècies animals i, per tant, la comissió d’actes delictius que poden suposar l’increment de l’animadversió i l’hostilitat cap als no-humans. Des de Nova Eucària hem estat molt atents a aquesta possibilitat, i ja prevèiem que algú, en qualsevol moment d’ofuscació confinada, dirigiria el risc de propagació i contagi cap a una altra espècie que no fos la nostra, òbviament per militància especista i sense cap fonamentació del contrast dels criteris científics.

Els i les periodistes que han signat segons quina versió de la notícia no haguessin hagut de recórrer al sensacionalisme si haguessin fet una recerca simple als buscadors d’internet per trobar molta informació sobre el coronavirus felí, blogs i articles d’experts que desmunten aquesta nova conspiració contra aquest animal, que sempre volen culpar-lo de ser un perill per a la salut pública quan, de moment, els únics que hem suposat un risc extrem per la salut global som els propis humans, que sense tenir temps ni de pair el que estava passant a la Xina o a Itàlia, ja s’havia declarat una pandèmia i un estat d’alarma a casa nostra, un virus originat, precisament, per la ingesta humana de cadàvers d’altres animals.

Les persones que ens dediquem professionalment a la protecció i al dret animal coneixem molt bé aquest virus, el coronavirus entèric felí, denominat així per la seva forma de corona i que mata molts dels gats que sobreviuen en colònies, així com altres virus que també pateixen i que mai han provocat una pandèmia ni han exterminat als humans d’algun municipi, un virus poc resistent a l’ambient, de manera que es destrueix fàcilment per les altes temperatures i els desinfectants, aquells que emprem en refugis, colònies, protectores i a les clíniques i hospitals veterinaris a fi de controlar-lo i evitar-ne la propagació.

Vull acabar recordant que aquestes publicacions de difusió massiva provoquen que les administracions gestionin les colònies urbanes de felins sota criteris i justificacions fraudulentes que persegueixen la seva captura i sacrifici, és per això que a les persones expertes en el tema les hi demano que difonguin un missatge clar i entenedor per defensar els gats i a la ciutadania en general, sobretot de les intencions d’aquella minoria que ja planeja actuar de mala fe i administrar violència, a qui aprofito per recordar-los que els gats són animals protegits per llei.

#DretAnimal #ActivismeProfessional #Abolicionisme #JustíciaSocial

📰 Enllaços de premsa:

Teleponent: https://www.teleponent.cat/els-gats-no-contagien-el-seu-coronavirus-als-humans/

Infocamp: https://infocamp.cat/opinio/item/37634-els-gats-no-contagien-el-seu-coronavirus-als-humans

Tarragona Digital: https://tarragonadigital.com/tribuna/gats-no-contagien-coronavirus-als-humans

TotTarragona: http://www.tottarragona.cat/ca/opinio/25657-els-gats-no-contagien-el-seu-coronavirus-als-humans.html

Tarragona 21: http://diaridigital.tarragona21.com/anna-carbonell-els-gats-no-contagien-el-seu-coronavirus-als-humans/

Marfanta.com: https://www.marfanta.com/2020/04/12/els-gats-no-contagien-el-seu-coronavirus-als-humans-per-anna-carbonell/amp/?__twitter_impression=true

Animalados: http://www.animalados.com/es/es-verdad-que-los-gatos-pueden-contagiar-el-coronavirus-a-las-personas/

Fa masses anys que, entre tantes eleccions i bloquejos convinguts, no hi ha hagut cabuda per desenvolupar, amb garanties, propostes de justícia social com seria el cas de les polítiques i lleis de protecció i dret animal.

Ho puc assegurar perquè ho he viscut en primera persona dins del meu activisme professional. Ara li toca al coronavirus, que sí, que per suposat, que és un fet molt greu, però que mal gestionat i que copsa tota l’agenda política.

Ara que estic estudiant dret em questiono certs aspectes, entre d’altres, les estructures de govern i el seu funcionament, qui pot accedir a una càrrec electe, la seva funcionalitat real i l’obsolet sistema de funcionariat. Podria seguir, perquè quan estudies la Constitució és un no parar.

A l’Estat espanyol i a Catalunya en concret fa temps que la política no és una eina reguladora de situacions o conflictes, fa temps que no motiva ni serveix per avançar en drets fonamentals pels animals humans i no-humans; en el cas dels primers -que estan ben recollits a l’ordenament jurídic-, no s’apliquen mesures reals per a fer-los efectius, i en el cas dels segons, els invisibles pels Estats i els polítics, ni tan sols es fa complir la Llei vigent i, per suposat, ni pensaments d’avançar en abolicions que ens convertirien, per primera vegada a la història, en una civilització evolucionada ètica i legalment.

Avui és un dia per a aquelles dones que no han pervertit o emprat el feminisme pel seu interès, menystenint i avergonyint la lluita de les sufragistes i de les feministes de veritat, d’aquelles que entenem la igualtat com un dret a conquerir i no com una arma per danyar.

Em considero una animal polític, i la meva postura política és abolicionista, una doctrina que defensa l’anul·lació de lleis, preceptes o costums que es consideren atemptatoris als principis ètics. El terme es va aplicar principalment a la corrent que propugnava l’abolició de l’esclavitud, pel que és l’única que pot ser assumida pel feminisme i la lluita pels drets dels animals no-humans.


🎞 Una mica d’història que ens fa més responsables i ens recorda quina és la veritable lluita ⬇️
https://historia.nationalgeographic.com.es/a/feminismo-camino-hacia-8-marzo_12468

➡️El meu reconeixement és per a ella:
Marie Gouze, més coneguda com a Olympe de Gouges, fou una escriptora francesa, activista política, feminista i abolicionista. Va escriure l’any 1791 «la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana» i fou guillotinada el 3 de novembre de 1793, per les seves idees polítiques.

Llegeixo en diversos titulars que es parla de canvis i millores relacionades amb el plec de condicions de la licitació pel servei de recollida, acollida, atenció i adopció dels animals abandonats de la ciutat de Reus. La meva ciutat porta més de 20 anys sent còmplice directe del maltractament i el sacrifici indiscriminat de centenars de gossos i gats per part dels responsables del centre L’Última Llar. N’és còmplice i encobridora l’administració local, que emet informes, -com va ser el cas de l’any 2018-, exposant que aquest centre compleix tots els requisits, quan de fet no els ha reunit mai; però bé, tenint en consideració que si ara llegeixes el plec tècnic per accedir-hi, s’entén tot, doncs només cal disposar d’instal·lacions pròpies, fer veure que tens unes gàbies de quarantena i que la mortaldat per motius naturals i les eutanàsies reconegudes són d’allò més normals.

Entre els requisits no hi és el que podríem determinar com a l’imprescindible, que no és cap altre que no estar en qualitat d’acusats en un procés penal obert per desatenció i sacrifici d’animals, i perquè no s’entengui com quelcom abstracte, els acusats són els responsables de L’Última Llar, amb noms i cognoms i la seva veterinària, la senyora Alèxia Falcó, que ni tan sols ha estat supervisada pels membres del col·legi del que en forma part; quines coses, oi? En el plec parlen de mantenir el animals «durant el temps que estipula la normativa vigent»… senyors i senyores del consistori, a Catalunya això significa per sempre si no se li troba una bona casa d’adopció. Al plec continueu parlant de mantenir lligat (no definiu temps) el gos de vigilància, el que suposa, d’entrada, una vulneració del DL 2/2008. Per cert, gos de vigilància? Què tal un equip de càmeres i un servei de seguretat vinculat? Cosificació per comptes de creació de treball i riquesa. Seguim, perquè afirmeu que a Reus es recullen 200 gossos i 20 gats anuals (sempre són dades manipulades, fet que ja hem demostrat a Fiscalia i al Jutjat), però tot i així, davant d’aquest nombre d’animals, es veu que només es requereix un mínim de 5 gàbies de quarantena… però l’atreviment va molt més enllà, ja que diuen que el llibre de registre ha d’estar al dia i complert, quan mai ho ha estat, fet que també hem demostrat a la mateixa Fiscalia i Jutjat.

De fet, des de l’Ajuntament de Reus mai heu fet cap control de res, només us agafeu a la memòria que us presenta aquesta empresa (que em permeto adjuntar les imatges), llegiu-hi quants retorns, quants gossos es perden a Reus, eh? I les «morts naturals», un nombre interessant injustificat, així com les «eutanàsies» que no van acompanyades de cap informe, ni les adopcions de contractes, ni…. no acabaria mai. Tampoc defineixen quants gossos -mal considerats potencialment perillosos GPP- han recollit ni el seu destí final, però quedeu-vos amb una dada: al 2018 es van recollir 12 GPP procedents de Reus, i quan s’ha preguntat per ells, la resposta ha sigut «destí incert»; traducció: aquests gossos han «desaparegut». D’altra banda, tots els gats que entren són dipositats a la gàbia primera, una que l’anomenen «la quarantena», una quarantena on tots els nous animals i els que ja hi són es barregen, donant com a resultat que emmalalteixen, i així aquest procés els hi fa la feina, els mata agònicament.

Parlen de garantir la cura dels animals acollits quan la veterinària, Alexia Falcó, només hi va 4 hores a la setmana (si les hi va), així ho ha declarat en seu judicial, i que si entra un animal mal ferit, patint i ella no hi és… doncs es fa fotre, com la majoria dels animals que entren allí. L’Ajuntament de Reus, en concret, el regidor Daniel Rubio, ha fet una roda de premsa on manifesta voler que hi hagi una web per a promocionar les adopcions… i jo em pregunto, ¿és que en vol fer còmplices de tota aquesta trama a les entitats locals dedicades, suposadament, a la protecció animal? Aquestes entitats romandran en silenci o d’una vegada per totes demostraran que es van constituir per a defensar els animals de Reus? Entendreu que arribats a aquest punt, les qui hem hagut d’investigar i recopilar l’horror, qui portem 10 anys de litigi, no podem permetre que la neutralitat o el «quedar bé» acabi per traduir-se sempre en «així en salvo un», perquè jo us responc que mentrestant en pateixen i en maten a centenars. A les formacions polítiques de l’Ajuntament de Reus us demano que no seguiu sent còmplices, que no feu ús de l’excusa «no hi ha ningú més», que això, que són fets molt greus i delictes tipificats al Codi Penal, ho arrosseguem des de 2008, pel que ja hauríem pogut crear 10 refugis públics i moderns. Feu el que s’ha de fer i imputeu aquesta licitació feta a mida, un any més, per al centre d’extermini L’Última Llar.

Havia de passar, amb tants anys d’investigació a les gosseres i farses  protectores de Catalunya, ha arribat el moment de parlar-ne, i explicar amb detall, què són i què fan; parlar sobre els dos perfils de monstres que ens hi trobem i amb qui compten per perdurar durant tants anys desatenen i matant a qui hauria de ser els seus acollits i protegits, d’això se’n diu connivència, i en aquest sector és molt evident i greu, quasi bé una costum catalana.

Aquest relat, que no deixa de ser la recopilació d’esfereïdores experiències personals, activisme d’investigació i acció legal, estarà ben acompanyat per una selecció d’imatges que formen part d’aquestes investigacions.

En pocs dies compartiré la data i el lloc de la primera d’aquestes xerrades a Barcelona, que és el tret de sortida d’un tour de conferències.

#ElsMeusDefensats #DretAnimal #Activisme #ProuImpunitat #Abolicionisme #ProuGosseres #NoSónCoses #LleiCODI + #LleiRefugis

Ell. El meu amic. El símbol d’una lluita que assumim junts.

En Simeó, una ànima pura que m’ha ensenyat moltíssim, que estima incondicionalment i t’ho demostra, que agraeix cada segon que viu amb tu, que cada moment amb ell és únic i inoblidable.

Ahir, per fi, va viatjar amb nosaltres per anar a la seva casa d’acollida indefinida, lluny del risc del seu passat que es deixava veure massa sovint. Una família d’acollida especial com ho és ell, gent bona a qui els hi estic immensament agraïda, perquè passa el temps i sempre, quan és necessari, hi sou; perquè en Simeó arriba a vosaltres en un moment molt significatiu, en sóc molt conscient, per això encara fa que aquesta història que desitjava poder publicar -l’acollida o l’adopció d’en Simeó-, sigui única i immensament emotiva. Moltes gràcies família!

Simeó, amic meu, sempre junts i lluitant. T’estimo.

➡️ Tancament de l’any 2019😊

🐬 Una notícia especial per compartir: l’actriu Cristina Castaño es suma a la campanya legislativa per l’abolició dels mamífers marins en captiveri i els delfinaris a #Catalunya! Un dels objectius és la projecció arreu de l’Estat espanyol i a Europa.

Moltes gràcies!

@NoAlsDelfinaris @NovaEucaria @TaulaAnimalista #ElsMeusDefensats